"Jo crec que estic demostrant que sempre pots aprendre coses noves"

La Marina Martí va néixer el 1997 a Manresa, i des del 2011 que forma part de la família del Vòlei Manresa. Destacant de seguida per la seva envergadura i energia, la central de més d'1'80m va fer el salt a Superlliga 2. Ara, havent-se convertit en la primera jugadora de la base del nostre club, hem parlat amb ella per repassar la seva trajectòria, la seva permanent vinculació al Vòlei Manresa i compartir tot allò que ha après en el seu camí constant cap al vòlei d'alt rendiment.

• Què et va dur a provar el vòlei i com va ser el teu primer any?

La meva primera temporada de vòlei va ser la temporada 2011/2012, en la qual el club va decidir obrir un Juvenil Femení. En aquell moment només hi havia Sènior Masculí i Sènior Femení, no hi havia més equips. Se li va dir a la Maria, una de les meves millors amigues, perquè la seva germana havia fet vòlei amb el seu grup d’amigues a l’institut, al Peguera, i la Maria ens ho va dir a nosaltres. No sé com ens vam acabar apuntant, a més a més erem quatre cadets que estàvem en un equip de juvenils que competia en una lliga escolar. Recordo fins i tot jugar partits amb anorak, en pistes de ciment a l’exterior. Jo vinga a tirar-me per terra i a perar-me les cames com si no hi hagués un demà. I així va ser el meu primer any!

• Vas ser una peça clau del primer equip femení per varios ascenços consecutius, com recordes aquells anys?

Aquells tres anys en categoria sènior els recordo com tres ascenços consecutius: vam passar de Tercera a Segona, de Segona a Primera, i la temporada de Primera Divisió vam quedar primeres de grup, vam anar a les Fases del Campionat de Catalunya per poder lluitar per l’ascens a Primera Divisió Nacional, però allà vam perdre el partit decisiu. Però bueno, vam fer una súper temporada i per mi és com un any més d’ascens consecutiu. Jo en aquell moment no era conscient de que jo era una peça clau. Jo jugava a vòlei, tenia un equip maquíssim. Em sentia que estava amb les meves amigues. Anar a entrenar era lo millor: trobar-me amb les meves companyes i poder jugar a vòlei. Jo crec que si vaig poder ser una peça clau és perquè estava tant còmode que vaig poder ensenyar tot el que podia donar de mi. I així vaig poder explotar, vaig poder jugar molt bé. Ara si que me n’adono que potser era molts cops la que tancava punts, però en aquell moment no me n’adonava. Aquells tres anys els recordo com el millor que m’ha passat en el vòlei. Vaig tornar a reconnectar amb l’equip, vaig sentir que eren les meves companyes també eren les meves amigues. Allà vaig fer família, això és el que recordo d’aquelles temporades. També recordo molt la sort de que ens portèssin el Pau Llanch d’entrenador aquells tres anys. Després de portar moltes temporades on en els entrenaments potser erem vuit jugadores, a vegades fins i tot 6. En arribar en Pau van professionalitar-se una mica les coses. Per fi vam tenir equips de dotze persones, i entrenàvem sempre les dote jugadores. També vam començar a fer una mica de preparació físia, i estàvem molt bé físicament. Aquells anys vam viure el vòlei, dins de la realitat que és Tercera o Segona Divisió Catalana, que potser no és una lliga molt competitiva, d’una forma molt professionalitzada i això és el que a mi em va convertir en uan jugadora important. Van ser aquells anys els que em van fer veure que el vòlei era lo meu.

• Has fet un salt molt alt de nivell en dos anys I t’has aconseguit adaptar? Esperes el mateix a Superlliga 1 o ets més conservadora?

Fa tres temporades vaig decidir fer el canvi, era la temporada en la que no vam aconseguir l’ascensde Primera Catalana a Primera Divisió Nacional a Manresa, així que vaig tenir la oportunitat d’anar al Club Natació Sabadell, el qual acabava de pujar a Superlliga 2. Em vaig saltar la categoria de Nacinal, vaig anar directament de Primera Catalana a Superlliga 2. Després, l’any passat em van fitxar al Club Voleibol Torrejón, a Madrid. En aquests dos equips he tingut una experiència molt positiva. A nivell de voleibol, he sigut titular en els dos equips, em vaig aconseguir adaptar sense cap problema i vaig estar molt còmode tant amb l’equip com amb els entrenadors. El mateix em va passar amb el nivell dels entrenaments i de la competició. 

I ara, aquesta temporada, que he tingut la oportunitat de fitxar per al CV Kiele Socuéllamos, de Superlliga Femenina. I aquí m’he tornat molt més conservadora. Ara mateix portem vuit jornades, he tingut la oportunitat de jugar pocs puntets, i he de dir que als entrenaments noto que el nivell és molt superior al de Superlliga 2. Entre aquestes dues categories hi ha un canvi radical, es demana molta professionalitat a les jugadores i el canvi està sent dur, però jo el que espero d’aquesta temporada és aprendre molt. Estic entrenant matí i tarda, crec que és la meva oportunitat de fer més passos endavant t, i d’aquí transmetre-ho a les següents temporades. Encara queda molta temporada, ningú sap què passarà. Però si, soc molt més conservadora. Noto que el salt que he fet és un salt molt gran, en tres anys de Primera Catalana a la Lliga Iberdrola. Jo no vull anar amb presses, intento entrenar molt i fer-me un lloc, i quan tingui l’oportunitat, demostrar tot el que pugui. Viure aquesta primera experiència!

• Has explotat com a jugadora ja en edat sènior, en què t’has centrat per seguir millorant?

En el moment en que començo a explotar és en edat sènior, però és al llarg d’aquells tres anys que parlàvem al Vòlei Manresa amb el Pau Llach. Des de llavors em segueixo centrant, tant aquests dos anys a Superrliga 2 com ara a Superlliga, en ser molt constant. Presentar-me sempre a tots els entrenaments amb la mateixa actitud, no donar per fer que la meva forma de fer les coses és la correcta, sinó fer cas de les correccions per anar a millor, fixar-me molt en com juguen les altres persones, veure el que fan i copiar moltes coses, i també preguntar. Com que la meva formació tècnica potser no va ser tant profunda com la d’altres jugadores amb les que comparteixo vestidor, ara escolto molt el què em diuen. Intento fer-ho i repetir-ho mil cops, perquè ho he d’aprendre ara. Es diu molt que la tècnica s’ha de fer de petita perquè després costa adquirir-ho, però jo crec que estic demostrant que sempre pots aprendre coses noves. Si tu  vols canviar, pots canviar, en edat sènior o quan sigui. Però el més important és l’actitud,de voler-ho fer. Sempre estar allà, juguis o no, i observar, observar, observar i observar per aprendre.

• Quins aspectes de la teva formació a Manresa creus que encara et serveixen a l’èlit del voleibol?

Sí que és cert que el meu segon any de vòlei, amb l’Andreu Téllez d’entrenador, ens passàvem hores i hores fent paret, fent treball tècnic a tope. Però els gestos tècnics canvien al llarg dels anys, es descobreixen noves formes de fer es coses i al final a nivell formació tècnica, he acabat canviant moltes coses. El que sí trobo que em serveix a l’èlit del voleibol és que a casa, a Manresa, hi ha un lloc, un club, on han destinat moltes hores cap a mi, per fer-me millor jugadora. Un lloc on confien en mi, una família que va ser la primera en alegrar-se en saber que passava a Superlliga 2 i després a Superlliga 1. És el lloc on jo vaig sentir-me còmoda jugant a vòlei i vaig poder començar a explotar esportivament i demostrar tot el que puc fer. I al final és quest lloc, aquesta casa, el que m’ha fet arribar aquí, a Superlliga. El que m’emporto més de Manresa és sentir que tinc un recolzament des de casa, que m’ha fet crèixer, sentir-me forta mentalment, sentir-me part d’un equip a la pista. Tot això que m’ha ensenyat el Vòlei Manresa ho puc portar a la pista del Kiele de la Lliga Iberdrola, aquest sentiment de comoditat i de crèixer encara més aquí.

• Quina implicació tens amb el club tot i viure i jugar lluny de Manresa?

Com que jo em passo des de finals d’agost fins a finals d’abril fora, durant la temporada, no puc fer d’entrenadora però formo part del nucli, de la junta del club. Soc l’encarregada, juntament amb la Marta Fonsca, dels Campus de Nadal, Setmana Santa i Estiu. Aquests campus el que volem és que hi hagi molta repetició de tècnica i de no perdre el contacte amb la pilota entre temporades, sobre tot a l’estiu. Volem que el vòlei sigui una activitat constant sempre, que quan no hi ha competició els nens i nenes ho practiquin I tinguin ganes d’aprendre. I òbviament també de guadir i passar-s’ho bé a través del vòlei.

• Quin consell creus que han de tenir present les noies i els nois que formen ara la base del Vòlei Manresa?

Una mica reflectir el que he anat fent jo durant la meva vida en el vòlei. Arribar sempre 10 minuts abans als entrenaments, aprofitar l’hora, l’hora i mitja o les dues hores que tinguin per entrenar al màxim. Escoltar totes les correccions que es fan, i equivocar-se, equivocar-se molt però equivocar-se tenint clar què s’ha de fer. Que si et diuen que aixequis més el colze, fallis, però que fallis aixecant més el colze. Mai donant per sentat que sabem fer les coses, perquè mai les sabem del cert, i si tenim un entrenador que ens corregeix és perquè creu que ho podem fer millor. També vull que tinguin clar que no es frustrin per jugar o no jugar, o per sortir a jugar i que no surtin bé les coses. Hi ha dies de tot, hi ha dies que van bé les coses i dies que no. Si en els entrenaments, ets constant i vas fent les coes que se’t demanen, a la llarga es veurà reflectit en els partits. 

També s’ha de tenir molt clar que cadascú té un lloc a l’equip, que potser una temporada ets suplent (que trobo que se li dona massa importància a ser suplent i jo penso que no és gens important), però la següent ets titular indiscutible i et toca demostrar tot el que has après la temporada anterior. Que segieixin aprenent sempre, i no s’aprén només fent repeticions i jugant, sinó també escoltant, observant els companys com fan les coses, acceptant les correccions que se’ns fan i mirant molt vòlei professional. Que si poden vagin a veure l’equip de Sant Cugat de Lliga Iberdrola, que és l’equip d’alt rendiment que queda més aprop de casa. I sinó per internet, que mirin partits, no només seguint la pilota d’un camp a l’altre i dient “quin remat més guai!”, sinó fixant-se en com es posen al camp els jugadors, com fan els moviments, com es desplacen en el bloc, com juguen tàcticament. Aquestes son les coses que després et fan portar-ho a tu al teu joc. Resumidament, el meu consell seria obersvar i posar molta atenció en tot, en el que et diuen, en els altres jugadors, en el vòlei professional i després com ho fas tu mateix.

• Què creus que li cal al vòlei del Bages Per seguir creixent i progressant?

Penso que el vòlei a Catalunya, a trets generals, sempre s’ha centrat a Barcelona i l’Àera Metropolitana, i crec que el Bages necessita és obrir una mica els ulls i fer una mica de vista panoràmica, veure que a l’esport no hi ha només el bàsquet i el futbol. Que vegin que hi ha molts nens i nenes amb molt potencial per jugar a vòlei, i també a altres esports minoritaris, però que cal donar igual d’importància a aquestes disciplines que a qualsevol altre esport. Posar-hi més recursos, sobretot a nivell econòmic. A Manresa seria importantíssim tenir un pavelló que fos dedicat exclusivament per al vòlei. Tenim molts equips, molts nens i nenes en molts equips formació. El que és necessari és donar valor al vòlei, que és un esport que està creixent, que té molt potencial i que pot donar molt més.

Com a dona, com a jugadora, també voldria dir a totes les nenes I noies que formen part del Vòlei Manresa que s’apuntint a fer d’entrenadores, que s’apuntin als Campus, que segueixin a jugadores per les xarxes socials. És molt important que tinguem referents femenins en el vòlei, que estem creixent molt, però al final la majoria d’entrenadors són homes, com moltes altres figures importants dins l’esport. Necessitem figures femenines importants i escoltar-nos entre nosaltres i donar-nos veu, que així ens sentirem més representades. És molt iimportant que les nenes del Vòlei Manresa tinguin aquests referents i es sentin identificades, que entenguin que elles també poden arribar a ser una versió millor de les seves referents.